17 d’abr. 2008

TRANSICIÓ: LA TERRA EN FORMA HUMANA
Des de sempre interessada per la imatge plàstica i les infinites possibilitats de comunicació artística, comença els seus treballs amb dibuixos sorgits de l’observació del seu entorn filtrat per una visió molt particular i tal vegada derivat de la seua formació acadèmica en l’àmbit de la imatge i els llenguatges audio-visuals, però sens dubte reforçada per una forta intuïció estètica.
Moguda per aquesta inquietud començà el seu propi diàleg amb dibuixos de senzilles línies i lleuger cromatisme que amb el transcurs del temps es convertiran en pintures de denses capes de pasta i tons homogenis i càlids.
El resultat és la creació d’un estil informal que remet repetidament a elements de la natura: terra, troncs d’arbre , pedres, i la seua variada gamma de color : ocre , siena marro, vermell castany, etc...


Poc a poc evoluciona cap a una construcció de la figura humana a partir de la deconstrucció de la seua personal obra, de l’espai, de la realitat....

Construcció a partir de la deconstrucció, un punt éste francament interessant i valuós perquè és d’aquesta manera com es pot arribar a mostrar al mon una perspectiva realment diferent i genuïna, és una de les formes d’arribar al mateix cor de les coses.

Maite es remet a d’ella mateixa, revisant les formes humanes del seus anteriors quadres: com es toquen i contorsionen entre ells, com es vinculen amb la terra mitjançant el color, la textura, la intensitat. Revisant també la natura morta que la caracteritza: enquadre del taller de l’artista, pots de pintura, restes amuntegades...
.










La depurada tècnica d’aquestos últims quadres fa destacar representacions que evoquen una estructura marcada i mesurada compositivament parlant.

El cos, en posició horitzontal, resta en l’espai central del quadre, pendent amb un escorç que implica el gest de la tensió , de la inquietud, accentuant d’aquesta forma un dinamisme implícit i provocador. Un cos que baix no té terra sinó que ell és la terra i la forma al mateix temps expressió d’allò que estem formats el humans, les vísceres, les entranyes en forma de cordills, lligams que ens vinculen, línies que uneixen i comporten unes formes geomètriques a mode de grans pedres que configuren cara, peus, malucs Pedres precioses que ens conformen.
Tresor valuós que impregna a l’espectador.


Isabel Asensio Andrés 28 de Novembre de 2007