REFLEXIONS VITALS

Viure vol dir caminar fent relacions

que son com fulles en la branca de l'arbre que al créixer,

s'estén deixant-les enrere,

creant-ne de noves mentre ella madura i es reforça.

Cordills humans,

relacions íntimes,

lligams vitals com a branques internes

Gestant

Acrílic sobre tela 90cm x 90cm

2007

JOC DE PARAULES

VIDES LLIGADES ALS COSSOS

LLIGATS AMB LLIGAMS

QUE LLIGUEN

LES NOSTRES VIDES

LLIGADES

AL NOSTRE MON DESLLIGAT

BUSQUEM CAMINS Acrrílic sobre tela 90 cmX 90 cm
2007

Compliment a Marcelo Díaz

TIERRAS

CARNE DE LA TIERRA.
MOSAICO DE SALTAMONTES Y AVES.
REPOSO DE OJOS Y LUNAS.
RESQUICIO DE VIAJES DE HORIZONTES.
COMO TELAS TENDIDAS CON PAZ DE COLOR.
SUEÑO DE MIS PIES QUE QUERIAN MEDIDA .

ÉS MES FEIXUGA LA VIDA

La vida és un riu pel que cal transitar.
Una bona vida hauria d'estar farcida de circumstàncies senzilles i alegres, satisfactòries i divertides; però igual que de vegades alguns rius ens mostren la seua part tràgica i pudent a conseqüència de la manca d’escrúpols i l'avarícia de la condició humana, així la nostra pròpia vida de vegades esdevé, per circumstàncies alienes, tan negra i amarga com l’aigua pútrida dels rius malalts.
Aleshores eixa vida es transforma en una càrrega pesada que cal suportar intentant alhora mantenir l’equilibri. A cada passa la càrrega es fa mes feixuga, a cada passa l’exercici és més dur.
Però la natura humana és tan forta i constant com la mare natura. Busquem els recursos, busquem les vies, els camins adients per a arribar al nostre destí, al nostre últim objectiu: la descàrrega de la pena.
Molts de nosaltres perdem l’equilibri o ens equivoquem de rumb sense arribar finalment a l'alleujament, altres , en canvi, sense doblegar-se i sense haver-se perdut ,hi arriben.
Eixos, al final, son el riu.



Maite Cuartero
Estiu 2008

TRANSICIÓ: LA TERRA EN FORMA HUMANA

Des de sempre interessada per la imatge plàstica i les infinites possibilitats de comunicació artística, comença els seus treballs amb dibuixos sorgits de l’observació del seu entorn filtrat per una visió molt particular i tal vegada derivat de la seua formació acadèmica en l’àmbit de la imatge i els llenguatges audio-visuals, però sens dubte reforçada per una forta intuïció estètica.
Moguda per aquesta inquietud començà el seu propi diàleg amb dibuixos de senzilles línies i lleuger cromatisme que amb el transcurs del temps es convertiran en pintures de denses capes de pasta i tons homogenis i càlids.
El resultat és la creació d’un estil informal que remet repetidament a elements de la natura: terra, troncs d’arbre , pedres, i la seua variada gamma de color : ocre , siena marro, vermell castany, etc...

Poc a poc evoluciona cap a una construcció de la figura humana a partir de la deconstrucció de la seua personal obra, de l’espai, de la realitat....

Construcció a partir de la deconstrucció, un punt éste francament interessant i valuós perquè és d’aquesta manera com es pot arribar a mostrar al mon una perspectiva realment diferent i genuïna, és una de les formes d’arribar al mateix cor de les coses.

Maite es remet a d’ella mateixa, revisant les formes humanes del seus anteriors quadres: com es toquen i contorsionen entre ells, com es vinculen amb la terra mitjançant el color, la textura, la intensitat. Revisant també la natura morta que la caracteritza: enquadre del taller de l’artista, pots de pintura, restes amuntegades...

.

La depurada tècnica d’aquestos últims quadres fa destacar representacions que evoquen una estructura marcada i mesurada compositivament parlant.

El cos, en posició horitzontal, resta en l’espai central del quadre, pendent amb un escorç que implica el gest de la tensió , de la inquietud, accentuant d’aquesta forma un dinamisme implícit i provocador. Un cos que baix no té terra sinó que ell és la terra i la forma al mateix temps expressió d’allò que estem formats el humans, les vísceres, les entranyes en forma de cordills, lligams que ens vinculen, línies que uneixen i comporten unes formes geomètriques a mode de grans pedres que configuren cara, peus, malucs Pedres precioses que ens conformen.
Tresor valuós que impregna a l’espectador.


Isabel Asensio Andrés 28 de Novembre de 2007